Sant Ramon Pujalt 0 – 1 Fondarella

Avui no és el Ribera qui escriu la crònica, però a falta de lèxic que enriqueixi el nostre vocabulari, com a admirador de les seves cròniques (en general, però d’aquest any en particular), cometré l’atreviment d’intentar mantenir una mica la línea o el format. “Allá vamos...”

El dissabte a Calaf hi feia fred, els arbres de l’entrada del pavelló estaven gebrats, es podia veure entre el públic una notables col·lecció de gorres, bufandes i guants. Si hi hagués agut una castanyera a la porta ... probablement no se li hagués encès el foc, però una lliga té això, que és llarga, es comença jugant amb les últimes calorades de l’estiu, es juga amb el fred de l’hivern i s’acaba altre cop amb el bo de l’estiu. És el cicle meteorològic, i com a tot cicle comença i s’acaba, doncs el dissabte es va acabar un cicle de cinc partits guanyats de forma consecutiva per part del nostre equip. No es pot guanyar sempre i en el proper partit procurarem tornar a guanyar, en primer lloc perquè és més divertit que perdre, i en segon lloc perquè personalment considero que som capaços de jugar molt millor del que ho varem fer dissabte passat.

No ser si queda molt bé parlar de l’àrbitre, però ho faré, el Guardiola no ho fa i tothom l’alava per això, però jo no ho sóc, no sóc la perfecció feta persona, i això em deixa comentar tot el que em ve de gust:
Criteri? Suposo que algun en devia tenir, si m’equivoco quinze cops a favor d’uns, doncs em poso a equivocar per l’altre costat i llestos. Que la jugada està a un corner, doncs jo m’ho miro des del mig del camp no fos cas que m’hagués de moure i veure que passa realment, molt trist la veritat, una llàstima.
Però tot i això no vull dir en cap moment que el perdre hagi estat en cap moment culpa de l’àrbitre, i per això ho explico abans de la descripció del partit, perquè no voldria en cap moment que el què quedes al final fossin excuses, només era per treure la ràbia d’alguna forma no violenta.

Si varem perdre el partit, va ser perquè JUGAR, el que sen diu JUGAR, o el que habitualment s’entén per JUGAR ho varem fer durant els primers 7 minuts i prou, la resta de partit no es pot negar que va ser competit, disputat, que s’hi va posar esforç, que hi varen haver infinitat d’ocasions, que es va córrer, suar, que es va intentar, però el futbol sala no deixa de ser un joc, i als jocs s’hi juga, i si és durant els 50 minuts millor que millor.

El partit va començar amb un domini força clar per part dels locals que quan no tenien la possessió de la pilota pressionaven al Fondarella que es veia obligat a treure la pilota en llarg, i a perdre-la en moltes ocasions, però lamentablement pels interessos dels de l’Anoia i la Segarra, es va quedar en això un inici esperançador seguit d’una resta de primera part descontrolada, moltes ocasions amunt, i moltes ocasions avall, tres passades i xut, i a córrer cap avall que els rivals fan el mateix, passada en llarg, córrer i xut, i així fins a la mitja part, en que després de moltes ocasions, 0 a 0 al marcador.

La segona part va començar igual que la primera, ara cap amunt, ara ràpid cap avall, molta falta per aquí, molta falta per allà, fins que al minut 6 de la segona part, una d’aquelles ocasions que no havien entrat fins al moment va resultar que va acabar al fons de la xarxa del sant Ramon Pujalt, el Fondarella s’avançava al marcador i es disposava a mantenir el resultat amb el que quedava de segona part. A partir d’aquest moment el partit va canviar una mica, els locals varen tornar a tenir més domini del joc, més ocasions, però el partit no va deixar de ser una cosa molt trencada, esbojarrada, amb molta aturada, i poc joc fins que al final del partit un 0-1 que atura una mica la dinàmica que portàvem.

Per part del Sant Ramon Pujalt, varen jugar Xavi, Moi, Cule, Ramon, Toni Oriol, Serrano, Duo, Cule Xic i Manel.

Després de la onzena jornada el Sant Ramon Pujal es manté en la tercera posició de la taula classificatòria empatat a punts amb l’Almatret, que ocupa pa quarta posició.

Per finalitzar només donar les gràcies a tots els que una tarda més s’han desplaçat a Calaf per donar-nos calor, que amb dies com aquests sou molt importants.
I desitjar que el Toni Oriol es millori que el cop que li va impedir seguir jugant el partit es quedi en només un cop i res més.

Moltes gràcies i recordem que la setmana que ve no hi ha partit, així que ens tornem a veure el proper 28 de Gener al camp de la Ràpita.

(per Nat Solé)