LA RÀPITA 0 – 2 SANT RAMON PUJALT

Capítol 1

L’hivern havia entrat a traïció i el matí era un eco de terres glaçats coberts de miralls trencats. Només boira, que ho envoltava tot mentre del cel es desplomaven encenalls púrpura entre miratges escarlata.
A nosaltres ens tocava un partit dur, fora de casa i després d’una setmana d’aturada. En principi la idea era que havíem de jugar en una pista al carrer, però a l’arribar a La Ràpita ens vam trobar amb una pista de carrer coberta de llauna de nova construcció. Ideal per evitar el fred, però desavantatjós pel fet que el terreny estava cobert de pols i al fer-hi córrer la pilota per sobre s’assemblava a la carpa gran del festival dels Monegres.

Les primeres línies de descripció esportiva han de ser de felicitació per La Ràpita. Ens vam trobar amb un equip que ens va sorprendre pel seu bon joc, a jutjar per la seva posició més aviat baixa a la taula classificatòria. Per part del SRP, cal ser honestos i acceptar que ens està costant bastant tenir el to adequat que és necessari en aquest moment. Vàrem acabar l’any amb molt bon estat de forma però els començaments estan sent complicats. Tant és així, que aquest fet es va reflectir en el joc de la primera part.
La veu cantant la va portar en tot moment La Ràpita, així com les oportunitats. El SRP només podia jugar a defensar i a treure’s la pilota de sobre. Faltava combinació i buscar poteria. Si bé, de totes maneres, les arribades de La Ràpita no tenien excessiu perill, calia reaccionar.

Durant el descans, bronca col•lectiva i l’equip es va posar les piles. El SRP va començar a moure la pilota i a guanyar la possessió al rival. De seguida la confiança va augmentar exponencialment amb les ocasions de gol. La Ràpita es van veure aculats al seu camp mentre el SRP ho intentava més i més. I els resultats van tardar a arribar, al minut 40 després d’un seguit de combinacions la pilota va caure als peus de Cule xic que se’n va anar de dos rivals per velocitat i va etzibar un fort cacau des de fora l’àrea per anotar el primer fent explotar d’alegria els visitants.
Sense temps per a que La Ràpita es resitués, Cule recuperava una pilota i de seguit combinava per a que la pilota acabés arribant a Toni Oriol que, d’un bandau també des de fora l’àrea, anotava el segon de la tranquil•litat.
La Ràpita, al seu torn, va disposar d’ocasions suficientment clares per empatar el partit, però Albert sempre molt atent les va poder aturar.

Aquesta victòria ha resultat aquesta jornada realment fructuosa, ja que el 1r i 2n classificats han perdut i ara els tenim tots dos a tant sols 2 punts. La lliga està en un moment de competitivitat ferotge en que les primeres cinc places es troben apretades al màxim.
Aquesta setmana ens enfrontem contra el nostre perseguidor directe i quart classificat, L’Almatret, en el que de moment pensem que serà el partit més dur i complicat de tota la temporada.

Quan vaig arribar a casa altra vegada la boira al carrer m’esperava, com si volgués guardar algun secret irrevelable que jo no podré descobrir mai. Sense saber per què, la nostàlgia es va apoderar de mi i una vegada més vaig anar cap a aquell lloc que no coneix ningú. Ni jo mateix. Per un moment, em vaig sentir estranyament bé. Allà, en aquell lloc que ningú coneix, vaig desitjar que el temps no passés. O que tornés més tard. O que tornés demà. O en una altra vida.

Van jugar Moi, Cule, Soler, Toni Oriol, Serrano, Rodri, Duo, Albert i Cule Xic

(Per Ribera)

Us deixem aquests vídeos que ha gravat la nostra reportera gràfica Laura Angrill:

GOL TONI ORIOL:
http://www.youtube.com/watch?v=7D4jd87PEQY&feature=colike

GOL CULE XIC:
http://youtu.be/Bu2pBdlG5l0